En els moments de sacseig que estem passant, m’ha semblat que tenia que començar aquesta sèrie de reflexions de “repensarlaempresa” amb el tema de la Direcció encara que potser seria més lluït i pràctic, al menys a curt termini,  preguntar-se i fer propostes sobre el què hem de fer a les empreses per sortir del toll de la crisis, però no us preocupeu que tot arribarà…

Per centrar les coses, cal dir que tota empresa es construeix sota tres eixos bàsics que son: el Model de Negoci, el Model operatiu i un sistema de Direcció que es un calaix de sastre que gestiona, visions, il·lusions, valors, expectatives,  el temps, coneixements, eines  i tècniques a través d’una manera de fer que portaria l’etiqueta d’un estil.

Al llarg de la meva experiència tant des de la vessant executiva com la d’acompanyament als clients en els projectes de canvi, puc assegurar-vos que no es el model de negoci, encara que no fos el que toca, ni el model operatiu encara que estès molt lluny de l’excel·lència, sinó la Direcció (el management com diuen els americans) la que limita la competitivitat i l’evolució de l’empresa.

Els que hem viscut la transformació dels estris que utilitzem en la nostra vida diària a l’empresa on hem passat pel telex, el fax, el correu electrònic, els portàtils, el mòbils d’última generació amb mp4, vídeos, connexió permanent , es fantàstic….., estem utilitzant eines que ens faciliten i ens permeten prendre millors decisions i més ràpides, però quan fem la reflexió respecte de la Direcció, quines innovacions podríem anomenar que vagin més enllà de les aportacions que va fer en Taylor a principis del segle XX ?….. poca cosa.

Si som el que mengem, el que llegim o el que escoltem, com directius som esclaus dels paradigmes, dels models de comportament, dels coneixements, de l’experiència, dels èxits i fracassos que hem tingut en el passat, dels models més o menys generals que fan que no sortim d’un marc imaginari que delimita les fronteres de lo conegut.

Contestant a la pregunta de la píndola, de ben segur que tots diríem lo que jurídicament correspon o lo que la pràctica del poder ens bé marcat pel dia a dia, es a dir, el propietari ó el Consell d’Administració i/o el Director General, etc. etc., però la veritat es que qui vertaderament dirigeix l’empresa son, en la majoria de casos, les idees, models d’actuació i conceptes absolutament desfasats respecte de la nova societat tant de consumidors com de col·laboradors.

Si considerem que avui qualsevol projecte empresarial  hauria de perseguir d’una manera persistent l’objectiu bàsic de “superar les expectatives del client” i que això difícilment ho aconseguirà sinó treballa l’excel·lència operativa i qüestiona el model de negoci, tot això no ho aconseguirà sinó es proposa també l’ innovació del sistema de Direcció com un eix prioritari d’actuació.

Innovar en la Direcció comporta una nova manera de fer les coses per part dels directius i dels que tenen el poder del canvi i fer-ho comporta una avantatge sostenible respecte dels competidors.

Un dels missatges que constant i permanentment comunico en el meu treball es el concepte de que hem de visualitzar l’empresa a partir de “l’altre” sent l’altre bàsicament dos grups fonamentals en la competitivitat de qualsevol organització: el senyor client i els col·laboradors que estan predestinats a generar la diferencia i això requereix bolcar l’organització, centrant-la orientada a client amb un sistema diferent de poder, comunicació (que en molts casos es quasi inexistent), valors, retribucions, flexibilitats i visió de comunitat perquè l’altre percebeixi que l’escoltem activament, el volem i l’estimem.

Es per això que avui dirigeixen les nostres empreses “idees i coneixements desfasats” “models i valors que no tenen en compte l’altre”, visions endogàmiques i “èxits que no seran repetibles”.

Avui en dia ser directiu no es fàcil, el lideratge està sempre marcat per la prèdica del exemple però, com sempre, on hi ha un problema hi ha una oportunitat  i aquesta passa pel canvi radical o quan menys persistent del sistema de la Direcció a partir del qüestionament dels fets assumits tant de l’empresa com del sector, començant pel número u i continuant pels directius, per aconseguir primer la supervivència i segon una diferenciació sostenible.